Hacía algún tiempo que Joan Iborra me insistía en que le dedicara unos versos a nuestro pueblo. Me decidí días antes de la celebración de nuestra onomástica. De ahí, que este sencillo poema viera la luz, entre «mascletás» y «fogueres», el día de San Juan. Horas después, Ramón Pastor le puso música a estos versos.
Así nació «Muro, el meu poble» y así lo reproducimos con la dedicatoria a Joan Iborra (fotografía) y en mi voz (parte recitada) y la del propio Ramón Pastor (parte cantada) en el mp3.
La lluna de La Plana il.luminava
El meu sommi enmig d’ un mar d’estrelles.
Cap el cel blanc de Muro, com un solc
Obert al vent, les nostres veus s’alçaven.
Des de Sant Antoni a la creu de Triana,
Des de La Gàbia al camp de La Llometa,
La cançó encenia la nit de festa
Com el mateix farol de la retreta.
Amb la mirada clara de Mariola,
Enlluernant el cim del Montcabrer,
Com el xiquet que mama de sa mare,
Aferrrant-se, content, als seus cabells.
Amb el silence de la Penya El Frare
Que ens obri la memòria del passat.
Amb la força i l’empenta de la pluja
Quan baixa molt de pressa pel Batà.
Així sentim el poble al si de l’ànima.
Així portem al cor el nostre indret.
Així, Muro, volem sentir-te sempre.
Així, per sempre, Muro, t’estimem.
Com ser el cap d’esquadra a la diana,
Cantar l’Aurora, alegre, pels carrers,
A la Font de Sant Roc beure un glob d’ aigua,
Comprar a la fireta pel gener.
Com qui balla davant de l’Escoles
O les dances a la Plaça del Palau.
Com qui crema una coca gran a L’Era
Quan arriba la nit de Sant Josep.
Així sentim el poble al si de l’ànima.
Així portem al cor el nostre indret.
Així, Muro, volem sentir-te sempre.
Així, per sempre, Muro, t’estimem.
Amb el xiulit agut del tren xixarra
Que enfila el pont de ferro i L’Almoroig.
Com l’amant desitjant la nit primera:
Els ulls desorbitats i el pols nerviós.
Com esperen la vespra tots els músics,
La tartana i el burro al tio Pep.
Com busca el niu al fer-se fosc l’esmerla
Al cóp del pí més alt dels Fontanars.
Així sentim el poble al si de l’ànima.
Així portem al cor el nostre indret.
Així, Muro, volem sentir-te sempre.
Així, per sempre, Muro, t’estimem.
Alacant, 24 de juny de 2013
En mi casa todos cantaban. Especialmente, mi madre y mi hermano Ximo. Nos venía esta vocación de mi abuelo materno, Juan Martínez Espí, alicantino del barrio de Benalúa y cantante de zarzuela en los ratos que le dejaba libres su pequeño taller de calzado. Hoy, es una herencia de la que me siento orgulloso y que comparto con buena parte de mi familia, entre ellos, mis primos María y Vicente Such.
